SINGLE-SEX SCHOOLS

Most schools in the USA are single-sex schools, which means that boys or girls are not mixed, I’m not in favour of this policy.

In my opinion single-sex schools are bad for several reasons. Firstly, you don’t relate to people of the opposite sex and it so also interesting to know their opinions, because in most cases they are very different from hours. Secondly, If studying in a single-sex school, can be just boring because when teenagers start high school they love the relationships with everyone. Finally, all the people like meeting friends of the opposite sex and in single-sex schools, this is not possible.

So all in all, I think that it isn’t a good thing to go to study in a single-sex school, and for that reason I think there should be less single-sex schools in the USA.

WIKI

VERSIÓN ORIGINAL

-¡Carol!

Espera, no te vayas.

Esta mañana Victoria, tu enfermera, a venido a informarme de que te has ido del hospital en busca de un taxi para ir al aeropuerto, con sus palabras sentí algo dentro de mi que me decía que no podía dejarte ir, tal vez me equivoco, puede ser, pero no puedes irte sin mi, te quiero, ¿recuerdas?.

Estos días que he estado en el hospital me han servido para reflexionar con mis sentimientos hacía ti, y todas las palabras que salieron de mi boca, aquel día en el prado, son ciertas, es lo que siento, des del día que vi bajar aquellas lagrimas, llenas de rabia pero también llenas de amor, por tus mejillas me di cuenta que eres la chica que cualquier hombre desearía.

-Y así es- respondió Marcus con un aire tímido.

-¡Ya basta chicos! No quiero oír nada mas, ¿No os dais cuenta? Vuestras palabras, vuestros gestos, me están perforando el cerebro a una velocidad extremadamente peligrosa para mi, no aguanto más, me voy, me voy sin ninguno de los dos. Tu Marcos quédate con tu esposo Eustaquio y ojala seáis muy felices.

Y tu Juan, lo siento, pero ya te dije que mi cariño hacia ti no correspondía al tuyo hacia mi, eran puntos de vista diferentes.

Al acabar de decir estas palabras noté una sensación desconocida en mi estómago, empezaron a temblarme las piernas y caí inconsciente al suelo de aquel viejo y sucio aeropuerto...

VERSIÓN RECTIFICADA

- ¡Carol! Espera, no te vayas –gritó desde fuera la terminal.

Llegó corriendo hacia mí. Me explicó que esa mañana Victoria, mi enfermera, le había notificado mis intenciones de irme del país, y que para ello había tomado rumbo al aeropuerto.

- Al oír que te ibas, sentí algo dentro de mí que me decía que no podía dejarte escapar. Tal vez me equivoco, puede ser, pero no puedes irte sin mí. Te quiero, ¿recuerdas? Estos días de convalecencia en el hospital me han servido para reflexionar sobre mis sentimientos hacia ti. Y es que todas las palabras que salieron de mi boca aquel día en el prado son ciertas. Es lo que siento, desde el día en que te vi llorar desconsoladamente por amor, llena de rabia, supe que eras la chica que cualquier hombre desearía.

- Y así es - añadió Marcus con un aire tímido.

- ¡Ya basta chicos! No quiero oír nada más. ¿No os dais cuenta? Vuestras palabras, vuestros gestos, me están perforando el cerebro a una velocidad extremadamente insoportable. No aguanto más, me voy, me voy sin ninguno de los dos. Tú, Marcos, quédate con tu esposo, Eustaquio, y ojalá seáis muy felices. Y tú, Juan, lo siento, pero ya te dije que mi cariño hacia ti no correspondía al tuyo hacia mí. Nos vemos con ojos diferentes.

Al acabar de pronunciar estas palabras, noté una sensación desconocida en mi estómago, empezaron a temblarme las piernas y caí inconsciente al suelo de aquel viejo y sucio aeropuerto.

Narració d'amor 4

No sé per on començar, la veritat. El que us he d'explicar em fa tanta vergonya... L'altre dia vaig coincidir amb un dels nois més macos de l'institut. És de 2n de batxillerat... Totes en parlàvem gairebé com un ídol. Els seus ulls, els seus cabells, el seu somriure, la seva manera de vestir... Tot, completament tot, ha estat sempre objecte dels nostres comentaris i fantasies tot sabent que era inabastable. A més, ell ni tan sols havia desviat mai la seva mirada quan passava per davant nostre i ens el menjàvem amb els ulls.

Però ahir...va passar una cosa increïble. Ahir, jo anava pel carrer i vaig veure una cartera a terra. M'hi vaig acostar, la vaig agafar i, en obrir-la no m'ho podia creure: era la "seva" cartera, amb el seu DNI, amb el seu Carnet del Club, amb... de tot. I també amb 250 euros.

Ràpidament vaig parlar amb el germà de la Natàlia, que també fa 2n de batxillerat, i li vaig demanar el seu telèfon. Tenia una cosa important per dir-li  -vaig comentar-li a ell-.

Li truco, li explico i es va emocionar per la trucada. Va dir-me de trobar-nos de seguida i, quan vam ser a la Plaça, em va voler convidar a fer el toc. Vam estar xerrant i, de cop, em deixa anar que tot plegat era una coincidència perquè feia molt de temps que s'havia fixat en mi. Va dir-me que tot i ser més petita que ell, era de les noies més madures, senzilles i simpàtiques de la meva edat. Que portava temps observant els meus moviments, que des de feia mesos no em treia l’ull de sobre encara que jo no ho notés.

Jo, la veritat m’estava quedant amb un pam de boca, no sabia ben bé si el noi més guapo de l’institut m¡estava declarant el seu amor o no, però s’hi d’una cosa estic segura és que jo no l’hi era indiferent, que en realitat sí que em mirava, que probablement sentia el mateix per mi, i que jo... Jo amb les seves paraules m’estava quedant meravellada, penjada, embovada...

Desprès de passar-nos una estona més xerrant de com ens anaven els estudis i dels companys de classe, vaig adonar-me que començava a fer fred, però hipnotitzada pel seu somriure no em vaig ni adonar que em tremolaven les mans, però ell ho va veure i me les va agafar. Quan vaig notar la calidesa de les seves mans contra les meves se’m van despertar tots els sentits, la sang em corria per les venes a una velocitat extremadament perillosa. Una brillantor esplèndida il·luminava els meus ulls i les papallones de l’estómac lluitaven a contracorrent per poder sortir.

Quan vaig tocar de peus a terra vaig adonar-me que ell seguia agafant-me de la mà i ens dirigíem cap a casa meva.

Quant vam arribar davant del meu portal va deixar-me anar la mà, es va posar davant meu i em va donar les gràcies per portar-li la carrera i per estar amb ell aquesta tarda, sense que jo tingués temps de dir res va fer-me un petó a la galta i uns segons més tard, alguna cosa al meu interior em deia que li havia de confessar tot, i sense saber d’on treure el valor necessari per fer-ho vaig dir-li:

-Joel, després d’aquesta tarda amb tu no puc amagar-t’ho més. Cada cop que et veig sento una sensació màgica acariciant la meva pell, sé que sóc petita i deus pensar que no entenc d’aquestes coses, però em sembla que estic enamorada de tu...

No em va deixar acabar, va posar-me el seu dit índex als llavis i vaig entendre que havia de callar, tot seguit va dir-me:

-No cal que diguis res més, sé perfectament com et sens, no ets l’única que li passa.

Va mirar-me fixament als ulls, va apartar-me els cabells de la cara amb un moviment tan suau que al sentir l’olor de la seva pell va fer que tanques els ulls i llavors va passar, sense que tingués temps d’imaginar-m’ho va fer que els nostres llavis es rosessin per primer cop, va ser el petó més màgic que m’havien fet mai.

Jo seguia amb els ulls tancats, va acostar-se a la meva orella i amb un fil de veu va dir-me:

-T’estimo, Júlia.

Dues simples paraules i un petó, van ser els culpables de tenir encara més clar que l’estimava. Al sentir el meu nom sortir per la seva boca em va emocionar i vaig llençar-me als seus braços, amb una abraçada que deia més que mil paraules.

Ha passat el temps i ara portem tres anys junts i la veritat és que seguim més enamorats que el primer dia, i amb l’esbós d’un possible projecte de la vida.