No sé per on començar, la veritat. El que us he d'explicar em fa tanta vergonya... L'altre dia vaig coincidir amb un dels nois més macos de l'institut. És de 2n de batxillerat... Totes en parlàvem gairebé com un ídol. Els seus ulls, els seus cabells, el seu somriure, la seva manera de vestir... Tot, completament tot, ha estat sempre objecte dels nostres comentaris i fantasies tot sabent que era inabastable. A més, ell ni tan sols havia desviat mai la seva mirada quan passava per davant nostre i ens el menjàvem amb els ulls.
Però ahir...va passar una cosa increïble. Ahir, jo anava pel carrer i vaig veure una cartera a terra. M'hi vaig acostar, la vaig agafar i, en obrir-la no m'ho podia creure: era la "seva" cartera, amb el seu DNI, amb el seu Carnet del Club, amb... de tot. I també amb 250 euros.
Ràpidament vaig parlar amb el germà de la Natàlia, que també fa 2n de batxillerat, i li vaig demanar el seu telèfon. Tenia una cosa important per dir-li -vaig comentar-li a ell-.
Li truco, li explico i es va emocionar per la trucada. Va dir-me de trobar-nos de seguida i, quan vam ser a la Plaça, em va voler convidar a fer el toc. Vam estar xerrant i, de cop, em deixa anar que tot plegat era una coincidència perquè feia molt de temps que s'havia fixat en mi. Va dir-me que tot i ser més petita que ell, era de les noies més madures, senzilles i simpàtiques de la meva edat. Que portava temps observant els meus moviments, que des de feia mesos no em treia l’ull de sobre encara que jo no ho notés.
Jo, la veritat m’estava quedant amb un pam de boca, no sabia ben bé si el noi més guapo de l’institut m¡estava declarant el seu amor o no, però s’hi d’una cosa estic segura és que jo no l’hi era indiferent, que en realitat sí que em mirava, que probablement sentia el mateix per mi, i que jo... Jo amb les seves paraules m’estava quedant meravellada, penjada, embovada...
Desprès de passar-nos una estona més xerrant de com ens anaven els estudis i dels companys de classe, vaig adonar-me que començava a fer fred, però hipnotitzada pel seu somriure no em vaig ni adonar que em tremolaven les mans, però ell ho va veure i me les va agafar. Quan vaig notar la calidesa de les seves mans contra les meves se’m van despertar tots els sentits, la sang em corria per les venes a una velocitat extremadament perillosa. Una brillantor esplèndida il·luminava els meus ulls i les papallones de l’estómac lluitaven a contracorrent per poder sortir.
Quan vaig tocar de peus a terra vaig adonar-me que ell seguia agafant-me de la mà i ens dirigíem cap a casa meva.
Quant vam arribar davant del meu portal va deixar-me anar la mà, es va posar davant meu i em va donar les gràcies per portar-li la carrera i per estar amb ell aquesta tarda, sense que jo tingués temps de dir res va fer-me un petó a la galta i uns segons més tard, alguna cosa al meu interior em deia que li havia de confessar tot, i sense saber d’on treure el valor necessari per fer-ho vaig dir-li:
-Joel, després d’aquesta tarda amb tu no puc amagar-t’ho més. Cada cop que et veig sento una sensació màgica acariciant la meva pell, sé que sóc petita i deus pensar que no entenc d’aquestes coses, però em sembla que estic enamorada de tu...
No em va deixar acabar, va posar-me el seu dit índex als llavis i vaig entendre que havia de callar, tot seguit va dir-me:
-No cal que diguis res més, sé perfectament com et sens, no ets l’única que li passa.
Va mirar-me fixament als ulls, va apartar-me els cabells de la cara amb un moviment tan suau que al sentir l’olor de la seva pell va fer que tanques els ulls i llavors va passar, sense que tingués temps d’imaginar-m’ho va fer que els nostres llavis es rosessin per primer cop, va ser el petó més màgic que m’havien fet mai.
Jo seguia amb els ulls tancats, va acostar-se a la meva orella i amb un fil de veu va dir-me:
-T’estimo, Júlia.
Dues simples paraules i un petó, van ser els culpables de tenir encara més clar que l’estimava. Al sentir el meu nom sortir per la seva boca em va emocionar i vaig llençar-me als seus braços, amb una abraçada que deia més que mil paraules.
Ha passat el temps i ara portem tres anys junts i la veritat és que seguim més enamorats que el primer dia, i amb l’esbós d’un possible projecte de la vida.
