Buenos días, soy el editor del libro “Relato de un Náufrago” y vengo a explicaros la razón por la cual decidí editar yo personalmente este libro.
Para empezar me gustaría recalcar que este más que un libro cualquiera es un excelente reportaje de un periodismo auténtico. Personalmente creo que es un libro que está muy bien escrito, por una simple razón: Gabriel García Márquez se ha sabido poner perfectamente en la piel del protagonista, es un libro que cuando lo lees te imaginas lo que le puede estar pasando por la cabeza al protagonista i esto para un escritor, no es nada fácil de conseguir. Hay también un gran trabajo de información por parte de Gabriel García Márquez antes de redactarlo, y una faena muy grande a la hora de escribirlo.
El personaje principal de la historia es Luis Alejandro Velasco, un joven marinero de 20 años que estuvo diez días a la deriva en una balsa sin comer ni beber a causa del naufragio del ARC Caldas, por culpa del sobrepeso que provocaba la carga de contrabando que llevaba este. El naufragio transcurrió cuando se dirigían hacia Cartagena, donde les esperaban sus familias. Al darse cuenta de que había caído al agua pensó que estaba solo, pero descubrió que no cuando oyó las voces de unos de sus compañeros pidiendo ayuda, afortunadamente él fu el único que logró alcanzar una de las dos balsas que se habían caído al agua y intentó salvar a sus compañeros, aunque, lamentablemente su intento de rescate fracasó. Con esta pequeña balsa fue con la que tuvo que luchar para sobrevivir estos diez largos días solo en el mar. Velasco tuvo que tener mucho valor para poder soportar el hambre y la sed que le molestaban a todas horas.
Como ya he explicado antes, uno de los principales motivos por el cual decidí editarle este libro a Gabriel García Márquez fue por la estructura, el trabajo y el tiempo dedicado, pero otro de los motivos que tuve muy en cuenta también fueron los sentimientos, tantos los que sufría nuestro protagonista como los que nos transmitía a nosotros a medida que íbamos avanzando en la trama literaria. Sentimientos como por ejemplo la supervivencia, la superación de Velasco día tras día perdido a la deriva y sin saber que podía pasar, el esfuerzo, la soledad, que siempre te lleva a tener miedo, y que un exceso de miedo te puede hacer llegar a la locura.
Habiendo echo este pequeño resumen de este gran libro i habiendo justificado mis razones por las cuales me gustó editarlo, solo me queda por deciros que estoy seguro de que si lo leéis os va a gustar, a pesar de que no os guste leer es un libro que engancha a todos los públicos.
Muchas gracias por vuestra atención.
dimarts, 6 de març del 2012
diumenge, 4 de març del 2012
Un lloc especial
L’Eloi i la Bruna eren parella des de feia uns quants anys.
Es van conèixer quan els dos tenien quinze anys en un mirador del seu poble, era de nit i l’Eloi estava de festa amb un amic quan de sobte va veure passar una noia: se la va quedar mirant i va pensar que era la persona més bonica que havia vist mai, era rossa, alta i tenia els ulls blaus.
-La noia dels meus somnis- va dir-.
L’amic de l’Eloi va quedar sorprès en veure la cara dels seu amic, era un rostre que desconeixia.
Va pensar que hi havia de parlar que no la podia deixar escapar. I així ho va fer, va agafar la flor més maca que va trobar i si va acostar.
La Bruna es va adonar que els ulls li brillaven amb una intensitat mai vista i automàticament ella també se’n va enamorar.
Van estar parlant tota la nit, estirats sota aquell meravellós arbre i mirant les estrelles
ELOI- (nerviós)- Escolta Bruna. Aquesta nit no he pogut deixar de mirar-te...
BRUNA- (va dir amb un to tímid)- Jo tampoc, al principi de la nit té vist i estava esperant que em vinguessis a dir alguna cosa.
I el noi sense pensar-s’ho dues vegades li va plantar un petó als llavis.
Han passat tres anys des d’aquell dia, però l’Eloi i la Bruna no han oblidat mai aquella nit, i menys aquell mirador.
Fins i tot cada tarda que passen junts encara s’estiren sota aquell arbre i es passen l’estona parlant de les seves coses.
Es van conèixer quan els dos tenien quinze anys en un mirador del seu poble, era de nit i l’Eloi estava de festa amb un amic quan de sobte va veure passar una noia: se la va quedar mirant i va pensar que era la persona més bonica que havia vist mai, era rossa, alta i tenia els ulls blaus.
-La noia dels meus somnis- va dir-.
L’amic de l’Eloi va quedar sorprès en veure la cara dels seu amic, era un rostre que desconeixia.
Va pensar que hi havia de parlar que no la podia deixar escapar. I així ho va fer, va agafar la flor més maca que va trobar i si va acostar.
La Bruna es va adonar que els ulls li brillaven amb una intensitat mai vista i automàticament ella també se’n va enamorar.
Van estar parlant tota la nit, estirats sota aquell meravellós arbre i mirant les estrelles
ELOI- (nerviós)- Escolta Bruna. Aquesta nit no he pogut deixar de mirar-te...
BRUNA- (va dir amb un to tímid)- Jo tampoc, al principi de la nit té vist i estava esperant que em vinguessis a dir alguna cosa.
I el noi sense pensar-s’ho dues vegades li va plantar un petó als llavis.
Han passat tres anys des d’aquell dia, però l’Eloi i la Bruna no han oblidat mai aquella nit, i menys aquell mirador.
Fins i tot cada tarda que passen junts encara s’estiren sota aquell arbre i es passen l’estona parlant de les seves coses.
Un mes a Londres
NARRADOR: Aquesta escena passa un dimecres a la tarda aparentment normal a la cuina de casa on hi ha una taula, una tele, el marbre on hi ha els fogons i un parell de tamborets.
LAIA: (obrint la porta i entrant a casa ràpidament) –Hola, bona tarda a tothom!!!
MARE: (mirant la tele) –Hola Laia, com ha anat el dia?
LAIA: (nerviosa però alhora feliç) –Bé molt bé! Però sabeu que m’ha passat?
PARE: (enfadat) –Què has fet ja? Has suspès algun examen?
LAIA: (somrient) –No, home no! No estaria pas tan feliç!
ÀVIA: (intrigada) –Ai va calleu! Deixeu-la parlar.
LAIA: (encara amb un somriure a la boca) –Avui a l’hora del pati m’ha vingut a buscar la professora d’Anglès i m’ha dit que l’institut m’ha concedit una beca per anar a estudiar Anglès durant un mes a Londres!!!
No és genial?
MARE: (espantada) –Genial? No!! És horrorós, tu creus que te’n ensurtiràs un mes tota sola a Londres? Ho veig difícil!
LAIA: (murmurant) –Sempre tanta poca confiança…
MARE: (ofesa) –No es tracta de confiança o no, qualsevol mare que li diguin que la seva filla se’n va un mes lluny de casa tota sola es preocupa!
LAIA: -Ups, m’ha sentit…
PARE: -Va no us discutiu, que d’aquí que marxi hi ha molt de temps, ja ens ho anirem pensant.
LAIA: (mirant al terra) –Ja… això és una altra cosa que us havia de dir… D’aquí que marxi si que falta temps… però he de portar l’autorització la setmana que ve…
MARE: (cridant) –La setmana que ve!!!?? És impossible: no ho podem decidir tan ràpid!
JO: (decebuda) –Però no és pas una decisió tan complicada! Ja tinc edat me’n sortiré sola!
PARE: -Però la teva mare té raó, és molt difícil per una nena de la teva edat anar per aquest món tota sola…
LAIA: (plorant es tanca a la seva habitació)
ÀVIA: (dirigint-se al pare i a la mare) –Doncs jo no ho trobo tan malament, la nena ja comença a ser grandeta i si l’institut l’envia un mes a Londres serà perquè la veuen capaç d’anar-hi, és una experiència per ella, això l’ajudarà a créixer.
PARE: (dirigint-se a la mare) –Doncs, si ens ho mirem així la teva mare té raó.
MARE: (sospira, es dirigeix a l’habitació de la seva filla i truca la porta) -Puc entrar?
LAIA: (enfadada) –Què vols?
MARE: Deixa’m entrar, hem de parlar.
LAIA: D’acord, entra doncs…
MARE: (Entra a l’habitació) –Hem estat parlant amb la teva àvia i el teu pare i hem decidit que et firmarem l’autorització.
LAIA: (amb els ulls brillants) –De veritat!?
MARE: -Sí, penso que pot ser una experiència nova per tu i que et pot ajudar a créixer com a persona i ampliar els teus coneixements. Però això sí, a la mínima que et sentis malament o et passi alguna cosa truques!
LAIA: (somrient) –Sí i tant! Gràcies mama! (Li fa un petó)
MARE: (Somriu) –Dóna-li les gràcies a la teva àvia.
LAIA: (Surt corrents de l’habitació) –Moltes gràcies per convèncer els meus pares, iaia!
ÀVIA: (Somrient) –De res reina, passa’t-ho molt bé quan marxis i enviem alguna postal des d’allà eh…
LAIA: -Això està fet, t’escriuré cada setmana.
NARRADOR: -Desprès d’aquesta dura tarda de dimecres la Laia ha aconseguit que els seus pares li donin permís per anar a estudiar un mes a Londres.
LAIA: (obrint la porta i entrant a casa ràpidament) –Hola, bona tarda a tothom!!!
MARE: (mirant la tele) –Hola Laia, com ha anat el dia?
LAIA: (nerviosa però alhora feliç) –Bé molt bé! Però sabeu que m’ha passat?
PARE: (enfadat) –Què has fet ja? Has suspès algun examen?
LAIA: (somrient) –No, home no! No estaria pas tan feliç!
ÀVIA: (intrigada) –Ai va calleu! Deixeu-la parlar.
LAIA: (encara amb un somriure a la boca) –Avui a l’hora del pati m’ha vingut a buscar la professora d’Anglès i m’ha dit que l’institut m’ha concedit una beca per anar a estudiar Anglès durant un mes a Londres!!!
No és genial?
MARE: (espantada) –Genial? No!! És horrorós, tu creus que te’n ensurtiràs un mes tota sola a Londres? Ho veig difícil!
LAIA: (murmurant) –Sempre tanta poca confiança…
MARE: (ofesa) –No es tracta de confiança o no, qualsevol mare que li diguin que la seva filla se’n va un mes lluny de casa tota sola es preocupa!
LAIA: -Ups, m’ha sentit…
PARE: -Va no us discutiu, que d’aquí que marxi hi ha molt de temps, ja ens ho anirem pensant.
LAIA: (mirant al terra) –Ja… això és una altra cosa que us havia de dir… D’aquí que marxi si que falta temps… però he de portar l’autorització la setmana que ve…
MARE: (cridant) –La setmana que ve!!!?? És impossible: no ho podem decidir tan ràpid!
JO: (decebuda) –Però no és pas una decisió tan complicada! Ja tinc edat me’n sortiré sola!
PARE: -Però la teva mare té raó, és molt difícil per una nena de la teva edat anar per aquest món tota sola…
LAIA: (plorant es tanca a la seva habitació)
ÀVIA: (dirigint-se al pare i a la mare) –Doncs jo no ho trobo tan malament, la nena ja comença a ser grandeta i si l’institut l’envia un mes a Londres serà perquè la veuen capaç d’anar-hi, és una experiència per ella, això l’ajudarà a créixer.
PARE: (dirigint-se a la mare) –Doncs, si ens ho mirem així la teva mare té raó.
MARE: (sospira, es dirigeix a l’habitació de la seva filla i truca la porta) -Puc entrar?
LAIA: (enfadada) –Què vols?
MARE: Deixa’m entrar, hem de parlar.
LAIA: D’acord, entra doncs…
MARE: (Entra a l’habitació) –Hem estat parlant amb la teva àvia i el teu pare i hem decidit que et firmarem l’autorització.
LAIA: (amb els ulls brillants) –De veritat!?
MARE: -Sí, penso que pot ser una experiència nova per tu i que et pot ajudar a créixer com a persona i ampliar els teus coneixements. Però això sí, a la mínima que et sentis malament o et passi alguna cosa truques!
LAIA: (somrient) –Sí i tant! Gràcies mama! (Li fa un petó)
MARE: (Somriu) –Dóna-li les gràcies a la teva àvia.
LAIA: (Surt corrents de l’habitació) –Moltes gràcies per convèncer els meus pares, iaia!
ÀVIA: (Somrient) –De res reina, passa’t-ho molt bé quan marxis i enviem alguna postal des d’allà eh…
LAIA: -Això està fet, t’escriuré cada setmana.
NARRADOR: -Desprès d’aquesta dura tarda de dimecres la Laia ha aconseguit que els seus pares li donin permís per anar a estudiar un mes a Londres.
Clean our lake
I’m writing this letter because I was at the lake with my family two days ago and the amount of glass bottles and cigarettes which we found there was unbelievable. There was unbelievable. This photo shows the glass bottles and other rubbish which we found.
I think there are one or two reasons for this. Firstly, people aren’t responsible enough so perhaps we need more containers or bins near the lake, or policemen who patrol around the lake. Secondly, people throw away all think we need people who control this.
We must do something about this situation. Maybe there isn’t much rubbish in other places, or there is. I don’t know, but we must definitely do something here if we want a cleaner, more attractive lake and city, so if we get this, we can attract more tourists.
I think there are one or two reasons for this. Firstly, people aren’t responsible enough so perhaps we need more containers or bins near the lake, or policemen who patrol around the lake. Secondly, people throw away all think we need people who control this.
We must do something about this situation. Maybe there isn’t much rubbish in other places, or there is. I don’t know, but we must definitely do something here if we want a cleaner, more attractive lake and city, so if we get this, we can attract more tourists.
Breaking dawn
I’d like to recommend a film which I watched last month, called Breaking Dawn. The author of the film is Stephanie Meyer.
The film is a love story between the main characters, Bella and Edward.
Bella is a girl and she moves to a little town and goes to live in her father’s house.
Edward is the son of a big vampire family, in the town of Edward and Bella it always rains.
The things I liked most about de film were the characters and their feelings. Some of the scenes are strong because sometimes the vampires ant the werewolves are fighting, but the style is vey nice. Bella, is one of the main characters and she narrates the story.
All in all, I really liked the film, and though it has got an intriguing ending, I wouldn’t change it.
It’s very easy to understand it, and it’s a film for all publics.
The film is a love story between the main characters, Bella and Edward.
Bella is a girl and she moves to a little town and goes to live in her father’s house.
Edward is the son of a big vampire family, in the town of Edward and Bella it always rains.
The things I liked most about de film were the characters and their feelings. Some of the scenes are strong because sometimes the vampires ant the werewolves are fighting, but the style is vey nice. Bella, is one of the main characters and she narrates the story.
All in all, I really liked the film, and though it has got an intriguing ending, I wouldn’t change it.
It’s very easy to understand it, and it’s a film for all publics.
Mi palabra favorita
Hay un montón de palabras que me gustan de la lengua española, pero me quedo con “personalidad.”
He elegido personalidad porque es una palabra que siempre llevo conmigo. También porque la utilizo muy a menudo. Siempre les digo a mis amigos y a mi familia que si cada uno de nosotros no tuviéramos nuestra personalidad, todos seríamos iguales, y el mundo ya no sería mundo.
TEXTO NARRATIVO:
Laura es una chica que en el colegio sus compañeros siempre la trataban muy mal, por ser diferente de ellos, Laura procedía de Rusia.
Era bajita, tenía el pelo tan rubio que parecía casi blanco, tenía la piel muy pálida y los ojos de un azul intenso como el del cielo.
Laura no tenía amigos porque era tímida y nunca se acercaba a hablar con nadie. Cuando andaba por el colegio todos los chicos le gritaban:
-¡Eh tú! ¡Bola de nieve!
Pero la chica no les prestaba atención.
Hasta que un día el director del colegio, que resultaba ser su padre, la llamó para que fuera a su despacho y le preguntó con un tono enfadado:
-¿Pero tú cómo te dejas decir esas cosas?
Escucha hija, eres muy bonita, tienes unos ojos preciosos, y ¿Sabes qué les pasa a estos chicos que te gritan todo esto? Pues que tienen envidia.
Pero Laura, tu problema es aún más grave que el suyo, tienes una falta de personalidad enorme y esto no es nada bueno. ¿Dónde quieres llegar así? ¡Es que con tan poca personalidad pareces una alma sin pena!
Laura, con lo que le dijo su padre, reflexionó, se levantó de la silla en la que estaba sentada y se dirigió hacia aquellos chicos para terminar con toda aquella historia de una vez.
Y así fue como la chica, demostrándoles que en realidad valía mucho más de lo que demostraba, dejó de ser rechazada por ellos y ahora es una más de su grupo, una chica normal como sus compañeras.
He elegido personalidad porque es una palabra que siempre llevo conmigo. También porque la utilizo muy a menudo. Siempre les digo a mis amigos y a mi familia que si cada uno de nosotros no tuviéramos nuestra personalidad, todos seríamos iguales, y el mundo ya no sería mundo.
TEXTO NARRATIVO:
Laura es una chica que en el colegio sus compañeros siempre la trataban muy mal, por ser diferente de ellos, Laura procedía de Rusia.
Era bajita, tenía el pelo tan rubio que parecía casi blanco, tenía la piel muy pálida y los ojos de un azul intenso como el del cielo.
Laura no tenía amigos porque era tímida y nunca se acercaba a hablar con nadie. Cuando andaba por el colegio todos los chicos le gritaban:
-¡Eh tú! ¡Bola de nieve!
Pero la chica no les prestaba atención.
Hasta que un día el director del colegio, que resultaba ser su padre, la llamó para que fuera a su despacho y le preguntó con un tono enfadado:
-¿Pero tú cómo te dejas decir esas cosas?
Escucha hija, eres muy bonita, tienes unos ojos preciosos, y ¿Sabes qué les pasa a estos chicos que te gritan todo esto? Pues que tienen envidia.
Pero Laura, tu problema es aún más grave que el suyo, tienes una falta de personalidad enorme y esto no es nada bueno. ¿Dónde quieres llegar así? ¡Es que con tan poca personalidad pareces una alma sin pena!
Laura, con lo que le dijo su padre, reflexionó, se levantó de la silla en la que estaba sentada y se dirigió hacia aquellos chicos para terminar con toda aquella historia de una vez.
Y así fue como la chica, demostrándoles que en realidad valía mucho más de lo que demostraba, dejó de ser rechazada por ellos y ahora es una más de su grupo, una chica normal como sus compañeras.
Notícia manipulada
LOS REYES MAGOS SE PIERDEN PARA IR A BANYOLES
A la estrella de Oriente le falla el GPS
La semana pasada, cuando los Reyes Magos se dirigían hacia los grandes almacenes de Madrid, guiados por la estrella de Oriente para comprar los regalos que habían pedido los más pequeños de las casas, y repartirlos en un pueblo llamado Banyoles, se vieron perdidos en el medio de la nada. Los tres hombres miraron hacia arriba y vieron a la estrella desorientada, se le había estropeado el GPS y estaban totalmente perdidos. Tuvieron la gran suerte de encontrarse con un pequeño caracol, cuyo GPS si iba bien, que les indicó el camino para ir a Banyoles. Siguieron al animalito y de repente vieron la ciudad.
Los reyes magos estuvieron trabajando toda la noche pero no tuvieron tiempo de repartir todos los regalos, por todo lo sucedido así que siguieron trabajando de día.
Cuando tocaron la diez de la mañana en la casa número 14 de la calle Sant Martirià, la última casa que les quedaba, los tres hombres tuvieron un pequeño problema, i con ello el niño al cual despertaron empezó a sacarles fotos con la cámara de su padre, y las publicó en el diario. Los Reyes Magos se enteraron de la ocurrido i no volvieron a salir nunca más de sus casas. Con todo esto, desde aquel día hasta hoy, los niño de Banyoles no han recibido nunca más un regalo de los Reyes Magos el día 6 de Enero.
A la estrella de Oriente le falla el GPS
La semana pasada, cuando los Reyes Magos se dirigían hacia los grandes almacenes de Madrid, guiados por la estrella de Oriente para comprar los regalos que habían pedido los más pequeños de las casas, y repartirlos en un pueblo llamado Banyoles, se vieron perdidos en el medio de la nada. Los tres hombres miraron hacia arriba y vieron a la estrella desorientada, se le había estropeado el GPS y estaban totalmente perdidos. Tuvieron la gran suerte de encontrarse con un pequeño caracol, cuyo GPS si iba bien, que les indicó el camino para ir a Banyoles. Siguieron al animalito y de repente vieron la ciudad.
Los reyes magos estuvieron trabajando toda la noche pero no tuvieron tiempo de repartir todos los regalos, por todo lo sucedido así que siguieron trabajando de día.
Cuando tocaron la diez de la mañana en la casa número 14 de la calle Sant Martirià, la última casa que les quedaba, los tres hombres tuvieron un pequeño problema, i con ello el niño al cual despertaron empezó a sacarles fotos con la cámara de su padre, y las publicó en el diario. Los Reyes Magos se enteraron de la ocurrido i no volvieron a salir nunca más de sus casas. Con todo esto, desde aquel día hasta hoy, los niño de Banyoles no han recibido nunca más un regalo de los Reyes Magos el día 6 de Enero.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)