dimecres, 6 de juny del 2012

¡Vaya curso mi 3º!

Cuando terminas el 2º de ESO te dicen que se ha acabado la buena vida, que a partir de ahora toca trabajar como nunca, que nada de lo que vendrá a continuación será fácil. Y tú te preguntas si realmente tienen razón o simplemente te están mintiendo para que te pongas las pilas y no fracases en esta batalla que te espera. Miles de dudas se pasean por tu cabeza y la única opción que te queda es comprobarlo.

Se termina el verano y llega la hora. Eres conciente que te esperan nueve largos meses por delante y tienes que plantarles cara de la mejor forma posible.

El 12 de septiembre, el primer día de clase, no tuve tiempo ni de entrar por la puerta que mis amigas ya me habían venido a meter prisa para que fuera corriendo a mirar las listas de las nuevas clases para este año, no estaba descontenta pero tenía la sensación de que me esperaba un año distraído.

 Transcurrió la parte suficiente del curso para darme cuenta de que no era más difícil que los años anteriores sino que era un curso mucho más laborioso.
Ya no te tratan como un niño sino que te dan mucha más libertad, te la regalan y tú haces con ella lo que quieres, la tomas para trabajar a marchas forzadas y sacarte el curso sin problema o la dejas y no haces nada, pero eso te lleva a tener más problemas a la hora de sacarte el curso. Este cambio de no ir amarrado a la mano del profesor y que no te digan a todas horas lo que tienes que hacer supuso un grave problema para mí, no estaba acostumbrada a este tipo de libertad y casi me hace caer a la otra cara de la moneda, la parte oscura, la de no hacer nada, y aquí empezaron mis problemas.

Estábamos justo en el ecuador del curso y tuve un bajón, no me daba cuenta pero me estaba relajando demasiado y esto se notó en mi rendimiento, por suerte me abrieron los ojos a tiempo y pude ponerle remedio. Este tropezón no dejó cicatriz en mis resultados.

Ahora quedan unas tres semanas para terminar el curso, ha sido un año bastante tranquilo, de momento con unas notas bastante buenas, espero que las cosas no cambien en estas semanas restantes.

Me llevo un buen sabor de boca con este curso, me he quedado con muchas experiencias buenas, pero también con alguna de mala para aprender de ello e intentar no volver a repetir el mismo error otra vez.

Mis expectativas para el curso siguiente es seguir con este rendimiento y a poder ser sacar resultados un poco más altos en algunos casos.

dimecres, 23 de maig del 2012

SINGLE-SEX SCHOOLS

Most schools in the USA are single-sex schools, which means that boys or girls are not mixed, I’m not in favour of this policy.


In my opinion single-sex schools are bad for several reasons. Firstly, you don’t relate to people of the opposite sex and it so also interesting to know their opinions, because in most cases they are very different from hours. Secondly, If studying in a single-sex school, can be just boring because when teenagers start high school they love the relationships with everyone. Finally, all the people like meeting friends of the opposite sex and in single-sex schools, this is not possible.


So all in all, I think that it isn’t a good thing to go to study in a single-sex school, and for that reason I think there should be less single-sex schools in the USA.

dimarts, 15 de maig del 2012

WIKI

VERSIÓN ORIGINAL


-¡Carol!
Espera, no te vayas.
Esta mañana Victoria, tu enfermera, a venido a informarme de que te has ido del hospital en busca de un taxi para ir al aeropuerto, con sus palabras sentí algo dentro de mi que me decía que no podía dejarte ir, tal vez me equivoco, puede ser, pero no puedes irte sin mi, te quiero, ¿recuerdas?.
Estos días que he estado en el hospital me han servido para reflexionar con mis sentimientos hacía ti, y todas las palabras que salieron de mi boca, aquel día en el prado, son ciertas, es lo que siento, des del día que vi bajar aquellas lagrimas, llenas de rabia pero también llenas de amor, por tus mejillas me di cuenta que eres la chica que cualquier hombre desearía.
-Y así es- respondió Marcus con un aire tímido.
-¡Ya basta chicos! No quiero oír nada mas, ¿No os dais cuenta? Vuestras palabras, vuestros gestos, me están perforando el cerebro a una velocidad extremadamente peligrosa para mi, no aguanto más, me voy, me voy sin ninguno de los dos. Tu Marcos quédate con tu esposo Eustaquio y ojala seáis muy felices.
Y tu Juan, lo siento, pero ya te dije que mi cariño hacia ti no correspondía al tuyo hacia mi, eran puntos de vista diferentes.
Al acabar de decir estas palabras noté una sensación desconocida en mi estómago, empezaron a temblarme las piernas y caí inconsciente al suelo de aquel viejo y sucio aeropuerto...






VERSIÓN RECTIFICADA

- ¡Carol! Espera, no te vayas –gritó desde fuera la terminal.
Llegó corriendo hacia mí. Me explicó que esa mañana Victoria, mi enfermera, le había notificado mis intenciones de irme del país, y que para ello había tomado rumbo al aeropuerto.
- Al oír que te ibas, sentí algo dentro de mí que me decía que no podía dejarte escapar. Tal vez me equivoco, puede ser, pero no puedes irte sin mí. Te quiero, ¿recuerdas? Estos días de convalecencia en el hospital me han servido para reflexionar sobre mis sentimientos hacia ti. Y es que todas las palabras que salieron de mi boca aquel día en el prado son ciertas. Es lo que siento, desde el día en que te vi llorar desconsoladamente por amor, llena de rabia, supe que eras la chica que cualquier hombre desearía.
- Y así es - añadió Marcus con un aire tímido.
- ¡Ya basta chicos! No quiero oír nada más. ¿No os dais cuenta? Vuestras palabras, vuestros gestos, me están perforando el cerebro a una velocidad extremadamente insoportable. No aguanto más, me voy, me voy sin ninguno de los dos. Tú, Marcos, quédate con tu esposo, Eustaquio, y ojalá seáis muy felices. Y tú, Juan, lo siento, pero ya te dije que mi cariño hacia ti no correspondía al tuyo hacia mí. Nos vemos con ojos diferentes.

Al acabar de pronunciar estas palabras, noté una sensación desconocida en mi estómago, empezaron a temblarme las piernas y caí inconsciente al suelo de aquel viejo y sucio aeropuerto.

Narració d'amor 4

No sé per on començar, la veritat. El que us he d'explicar em fa tanta vergonya... L'altre dia vaig coincidir amb un dels nois més macos de l'institut. És de 2n de batxillerat... Totes en parlàvem gairebé com un ídol. Els seus ulls, els seus cabells, el seu somriure, la seva manera de vestir... Tot, completament tot, ha estat sempre objecte dels nostres comentaris i fantasies tot sabent que era inabastable. A més, ell ni tan sols havia desviat mai la seva mirada quan passava per davant nostre i ens el menjàvem amb els ulls.

Però ahir...va passar una cosa increïble. Ahir, jo anava pel carrer i vaig veure una cartera a terra. M'hi vaig acostar, la vaig agafar i, en obrir-la no m'ho podia creure: era la "seva" cartera, amb el seu DNI, amb el seu Carnet del Club, amb... de tot. I també amb 250 euros.

Ràpidament vaig parlar amb el germà de la Natàlia, que també fa 2n de batxillerat, i li vaig demanar el seu telèfon. Tenia una cosa important per dir-li  -vaig comentar-li a ell-.

Li truco, li explico i es va emocionar per la trucada. Va dir-me de trobar-nos de seguida i, quan vam ser a la Plaça, em va voler convidar a fer el toc. Vam estar xerrant i, de cop, em deixa anar que tot plegat era una coincidència perquè feia molt de temps que s'havia fixat en mi. Va dir-me que tot i ser més petita que ell, era de les noies més madures, senzilles i simpàtiques de la meva edat. Que portava temps observant els meus moviments, que des de feia mesos no em treia l’ull de sobre encara que jo no ho notés.

Jo, la veritat m’estava quedant amb un pam de boca, no sabia ben bé si el noi més guapo de l’institut m¡estava declarant el seu amor o no, però s’hi d’una cosa estic segura és que jo no l’hi era indiferent, que en realitat sí que em mirava, que probablement sentia el mateix per mi, i que jo... Jo amb les seves paraules m’estava quedant meravellada, penjada, embovada...

Desprès de passar-nos una estona més xerrant de com ens anaven els estudis i dels companys de classe, vaig adonar-me que començava a fer fred, però hipnotitzada pel seu somriure no em vaig ni adonar que em tremolaven les mans, però ell ho va veure i me les va agafar. Quan vaig notar la calidesa de les seves mans contra les meves se’m van despertar tots els sentits, la sang em corria per les venes a una velocitat extremadament perillosa. Una brillantor esplèndida il·luminava els meus ulls i les papallones de l’estómac lluitaven a contracorrent per poder sortir.
Quan vaig tocar de peus a terra vaig adonar-me que ell seguia agafant-me de la mà i ens dirigíem cap a casa meva.

Quant vam arribar davant del meu portal va deixar-me anar la mà, es va posar davant meu i em va donar les gràcies per portar-li la carrera i per estar amb ell aquesta tarda, sense que jo tingués temps de dir res va fer-me un petó a la galta i uns segons més tard, alguna cosa al meu interior em deia que li havia de confessar tot, i sense saber d’on treure el valor necessari per fer-ho vaig dir-li:

-Joel, després d’aquesta tarda amb tu no puc amagar-t’ho més. Cada cop que et veig sento una sensació màgica acariciant la meva pell, sé que sóc petita i deus pensar que no entenc d’aquestes coses, però em sembla que estic enamorada de tu...


No em va deixar acabar, va posar-me el seu dit índex als llavis i vaig entendre que havia de callar, tot seguit va dir-me:

-No cal que diguis res més, sé perfectament com et sens, no ets l’única que li passa.

Va mirar-me fixament als ulls, va apartar-me els cabells de la cara amb un moviment tan suau que al sentir l’olor de la seva pell va fer que tanques els ulls i llavors va passar, sense que tingués temps d’imaginar-m’ho va fer que els nostres llavis es rosessin per primer cop, va ser el petó més màgic que m’havien fet mai.
Jo seguia amb els ulls tancats, va acostar-se a la meva orella i amb un fil de veu va dir-me:

-T’estimo, Júlia.


Dues simples paraules i un petó, van ser els culpables de tenir encara més clar que l’estimava. Al sentir el meu nom sortir per la seva boca em va emocionar i vaig llençar-me als seus braços, amb una abraçada que deia més que mil paraules.



Ha passat el temps i ara portem tres anys junts i la veritat és que seguim més enamorats que el primer dia, i amb l’esbós d’un possible projecte de la vida.

diumenge, 29 d’abril del 2012

"S"

La seva fina i tranquil·la pronunciació inconscientment t’endinsa en un món dolç i senzill, la seva suau vibració relaxa els nostres sentits, però a la vegada fa flotar la nostra imaginació, pàgines plenes de lletres que al primer cop d’ull no tenen cap sentit, però amb aquesta tranquil·litat ens omple de sentiments per dins, fins que pot relaxar tan les nostres forces que arriba un punt que les esgota per complet...

INSTRUCCIONES PARA ESTIRAR LOS HUESOS CUANDO TE LEVANTAS POR LA MAÑANA

Después de unas largas horas de sueño, cuando a las siete de la mañana aquel ruido continuo y molesto entra por tus orejas y te taladra el cerebro, la única cosa que puedes hacer para que calle es darle un golpe en la parte superior, con la fuerza necesaria para que no se caiga, pero también con la que cada uno necesita para darle su castigo merecido por haberte sacado de tus dulces sueños.

Abres los ojos y piensas que te está esperando un duro día que tiene que empezar inmediatamente. Con este pensamiento tu cerebro ya se ve obligado a estirar los huesos para comenzar bien la jornada. Es un movimiento que no requiere ningún objeto material para realizarlo, sólo la pereza de levantarse de la cama.

Se puede hacer tumbado o sentado en la cama. Consiste en llevar tu brazo derecho hacia un lado y pretender querer alcanzar algo. A continuación repites la misma acción con el otro brazo. Luego haces fuerza con la espalda y la doblas como si quisieras construir un puente con ella. Terminada esta acción, tiras tu pierna derecha hacia abajo como si le pidieras que se hiciera más larga y repites este paso con la otra extremidad; resulta más efectivo cerrando muy fuerte los ojos.

Una vez tienes tus huesos estirados, a parte de que puede que hayas crecido unos pocos centímetros más, para acabar de completar el estiramiento nada mejor que estirar los muslos de la cara con un buen bostezo.

dimarts, 24 d’abril del 2012

Adele's biography





Adele was born in Tottenham (England), on 5th May 1988. In 1992 she began to sing. Nine years later, Adele and her mother, who lived in north London, moved to the South London. At the age of 16, she wrote her first record, Hometown Glory. In May 2006, Adele’s graduated from the BRIT School for Performing Arts and Technology. One year later, in October 2007 she released her breakthrough song, “Hometown Glory”. On 14th January 2008 she released her second single “Chasing Pavements”. From 2008 to 2009 she toured with her world tour “An evening with Adele”. One year later Adele received a Grammy nomination for Best Female Pop Vocal Performance for “Hometown Glory”. She has published 2 albums so far.
Since 2008, she has lived in Notting Hill (London).

dilluns, 9 d’abril del 2012

Me encanta...




Me encanta la sensación que sienten mis manos al rozar las primeras flores de la primavera.






dimarts, 6 de març del 2012

Relato de un náufrago

Buenos días, soy el editor del libro “Relato de un Náufrago” y vengo a explicaros la razón por la cual decidí editar yo personalmente este libro.

Para empezar me gustaría recalcar que este más que un libro cualquiera es un excelente reportaje de un periodismo auténtico. Personalmente creo que es un libro que está muy bien escrito, por una simple razón: Gabriel García Márquez se ha sabido poner perfectamente en la piel del protagonista, es un libro que cuando lo lees te imaginas lo que le puede estar pasando por la cabeza al protagonista i esto para un escritor, no es nada fácil de conseguir. Hay también un gran trabajo de información por parte de Gabriel García Márquez antes de redactarlo, y una faena muy grande a la hora de escribirlo.

El personaje principal de la historia es Luis Alejandro Velasco, un joven marinero de 20 años que estuvo diez días a la deriva en una balsa sin comer ni beber a causa del naufragio del ARC Caldas, por culpa del sobrepeso que provocaba la carga de contrabando que llevaba este. El naufragio transcurrió cuando se dirigían hacia Cartagena, donde les esperaban sus familias. Al darse cuenta de que había caído al agua pensó que estaba solo, pero descubrió que no cuando oyó las voces de unos de sus compañeros pidiendo ayuda, afortunadamente él fu el único que logró alcanzar una de las dos balsas que se habían caído al agua y intentó salvar a sus compañeros, aunque, lamentablemente su intento de rescate fracasó. Con esta pequeña balsa fue con la que tuvo que luchar para sobrevivir estos diez largos días solo en el mar. Velasco tuvo que tener mucho valor para poder soportar el hambre y la sed que le molestaban a todas horas.


Como ya he explicado antes, uno de los principales motivos por el cual decidí editarle este libro a Gabriel García Márquez fue por la estructura, el trabajo y el tiempo dedicado, pero otro de los motivos que tuve muy en cuenta también fueron los sentimientos, tantos los que sufría nuestro protagonista como los que nos transmitía a nosotros a medida que íbamos avanzando en la trama literaria. Sentimientos como por ejemplo la supervivencia, la superación de Velasco día tras día perdido a la deriva y sin saber que podía pasar, el esfuerzo, la soledad, que siempre te lleva a tener miedo, y que un exceso de miedo te puede hacer llegar a la locura.


Habiendo echo este pequeño resumen de este gran libro i habiendo justificado mis razones por las cuales me gustó editarlo, solo me queda por deciros que estoy seguro de que si lo leéis os va a gustar, a pesar de que no os guste leer es un libro que engancha a todos los públicos.

Muchas gracias por vuestra atención.

diumenge, 4 de març del 2012

Un lloc especial

L’Eloi i la Bruna eren parella des de feia uns quants anys.

Es van conèixer quan els dos tenien quinze anys en un mirador del seu poble, era de nit i l’Eloi estava de festa amb un amic quan de sobte va veure passar una noia: se la va quedar mirant i va pensar que era la persona més bonica que havia vist mai, era rossa, alta i tenia els ulls blaus.

-La noia dels meus somnis- va dir-.

L’amic de l’Eloi va quedar sorprès en veure la cara dels seu amic, era un rostre que desconeixia.
Va pensar que hi havia de parlar que no la podia deixar escapar. I així ho va fer, va agafar la flor més maca que va trobar i si va acostar.
La Bruna es va adonar que els ulls li brillaven amb una intensitat mai vista i automàticament ella també se’n va enamorar.

Van estar parlant tota la nit, estirats sota aquell meravellós arbre i mirant les estrelles

ELOI- (nerviós)- Escolta Bruna. Aquesta nit no he pogut deixar de mirar-te...

BRUNA- (va dir amb un to tímid)- Jo tampoc, al principi de la nit té vist i estava esperant que em vinguessis a dir alguna cosa.

I el noi sense pensar-s’ho dues vegades li va plantar un petó als llavis.



Han passat tres anys des d’aquell dia, però l’Eloi i la Bruna no han oblidat mai aquella nit, i menys aquell mirador.
Fins i tot cada tarda que passen junts encara s’estiren sota aquell arbre i es passen l’estona parlant de les seves coses.

Un mes a Londres

NARRADOR: Aquesta escena passa un dimecres a la tarda aparentment normal a la cuina de casa on hi ha una taula, una tele, el marbre on hi ha els fogons i un parell de tamborets.

LAIA: (obrint la porta i entrant a casa ràpidament) –Hola, bona tarda a tothom!!!

MARE: (mirant la tele) –Hola Laia, com ha anat el dia?

LAIA: (nerviosa però alhora feliç) –Bé molt bé! Però sabeu que m’ha passat?

PARE: (enfadat) –Què has fet ja? Has suspès algun examen?

LAIA: (somrient) –No, home no! No estaria pas tan feliç!

ÀVIA: (intrigada) –Ai va calleu! Deixeu-la parlar.

LAIA: (encara amb un somriure a la boca) –Avui a l’hora del pati m’ha vingut a buscar la professora d’Anglès i m’ha dit que l’institut m’ha concedit una beca per anar a estudiar Anglès durant un mes a Londres!!!
No és genial?

MARE: (espantada) –Genial? No!! És horrorós, tu creus que te’n ensurtiràs un mes tota sola a Londres? Ho veig difícil!

LAIA: (murmurant) –Sempre tanta poca confiança…

MARE: (ofesa) –No es tracta de confiança o no, qualsevol mare que li diguin que la seva filla se’n va un mes lluny de casa tota sola es preocupa!

LAIA: -Ups, m’ha sentit…

PARE: -Va no us discutiu, que d’aquí que marxi hi ha molt de temps, ja ens ho anirem pensant.

LAIA: (mirant al terra) –Ja… això és una altra cosa que us havia de dir… D’aquí que marxi si que falta temps… però he de portar l’autorització la setmana que ve…

MARE: (cridant) –La setmana que ve!!!?? És impossible: no ho podem decidir tan ràpid!

JO: (decebuda) –Però no és pas una decisió tan complicada! Ja tinc edat me’n sortiré sola!

PARE: -Però la teva mare té raó, és molt difícil per una nena de la teva edat anar per aquest món tota sola…

LAIA: (plorant es tanca a la seva habitació)

ÀVIA: (dirigint-se al pare i a la mare) –Doncs jo no ho trobo tan malament, la nena ja comença a ser grandeta i si l’institut l’envia un mes a Londres serà perquè la veuen capaç d’anar-hi, és una experiència per ella, això l’ajudarà a créixer.

PARE: (dirigint-se a la mare) –Doncs, si ens ho mirem així la teva mare té raó.

MARE: (sospira, es dirigeix a l’habitació de la seva filla i truca la porta) -Puc entrar?

LAIA: (enfadada) –Què vols?

MARE: Deixa’m entrar, hem de parlar.

LAIA: D’acord, entra doncs…

MARE: (Entra a l’habitació) –Hem estat parlant amb la teva àvia i el teu pare i hem decidit que et firmarem l’autorització.

LAIA:
(amb els ulls brillants) –De veritat!?

MARE: -Sí, penso que pot ser una experiència nova per tu i que et pot ajudar a créixer com a persona i ampliar els teus coneixements. Però això sí, a la mínima que et sentis malament o et passi alguna cosa truques!

LAIA: (somrient) –Sí i tant! Gràcies mama! (Li fa un petó)

MARE: (Somriu) –Dóna-li les gràcies a la teva àvia.

LAIA: (Surt corrents de l’habitació) –Moltes gràcies per convèncer els meus pares, iaia!

ÀVIA: (Somrient) –De res reina, passa’t-ho molt bé quan marxis i enviem alguna postal des d’allà eh…

LAIA: -Això està fet, t’escriuré cada setmana.

NARRADOR: -Desprès d’aquesta dura tarda de dimecres la Laia ha aconseguit que els seus pares li donin permís per anar a estudiar un mes a Londres.

Clean our lake

I’m writing this letter because I was at the lake with my family two days ago and the amount of glass bottles and cigarettes which we found there was unbelievable. There was unbelievable. This photo shows the glass bottles and other rubbish which we found.

I think there are one or two reasons for this. Firstly, people aren’t responsible enough so perhaps we need more containers or bins near the lake, or policemen who patrol around the lake. Secondly, people throw away all think we need people who control this.

We must do something about this situation. Maybe there isn’t much rubbish in other places, or there is. I don’t know, but we must definitely do something here if we want a cleaner, more attractive lake and city, so if we get this, we can attract more tourists.

Breaking dawn

I’d like to recommend a film which I watched last month, called Breaking Dawn. The author of the film is Stephanie Meyer.

The film is a love story between the main characters, Bella and Edward.

Bella is a girl and she moves to a little town and goes to live in her father’s house.
Edward is the son of a big vampire family, in the town of Edward and Bella it always rains.

The things I liked most about de film were the characters and their feelings. Some of the scenes are strong because sometimes the vampires ant the werewolves are fighting, but the style is vey nice. Bella, is one of the main characters and she narrates the story.

All in all, I really liked the film, and though it has got an intriguing ending, I wouldn’t change it.
It’s very easy to understand it, and it’s a film for all publics.

Mi palabra favorita

Hay un montón de palabras que me gustan de la lengua española, pero me quedo con “personalidad.”


He elegido personalidad porque es una palabra que siempre llevo conmigo. También porque la utilizo muy a menudo. Siempre les digo a mis amigos y a mi familia que si cada uno de nosotros no tuviéramos nuestra personalidad, todos seríamos iguales, y el mundo ya no sería mundo.



TEXTO NARRATIVO:
Laura es una chica que en el colegio sus compañeros siempre la trataban muy mal, por ser diferente de ellos, Laura procedía de Rusia.

Era bajita, tenía el pelo tan rubio que parecía casi blanco, tenía la piel muy pálida y los ojos de un azul intenso como el del cielo.
Laura no tenía amigos porque era tímida y nunca se acercaba a hablar con nadie. Cuando andaba por el colegio todos los chicos le gritaban:

-¡Eh tú! ¡Bola de nieve!

Pero la chica no les prestaba atención.

Hasta que un día el director del colegio, que resultaba ser su padre, la llamó para que fuera a su despacho y le preguntó con un tono enfadado:

-¿Pero tú cómo te dejas decir esas cosas?
Escucha hija, eres muy bonita, tienes unos ojos preciosos, y ¿Sabes qué les pasa a estos chicos que te gritan todo esto? Pues que tienen envidia.
Pero Laura, tu problema es aún más grave que el suyo, tienes una falta de personalidad enorme y esto no es nada bueno. ¿Dónde quieres llegar así? ¡Es que con tan poca personalidad pareces una alma sin pena!

Laura, con lo que le dijo su padre, reflexionó, se levantó de la silla en la que estaba sentada y se dirigió hacia aquellos chicos para terminar con toda aquella historia de una vez.

Y así fue como la chica, demostrándoles que en realidad valía mucho más de lo que demostraba, dejó de ser rechazada por ellos y ahora es una más de su grupo, una chica normal como sus compañeras.

Notícia manipulada

LOS REYES MAGOS SE PIERDEN PARA IR A BANYOLES

A la estrella de Oriente le falla el GPS


La semana pasada, cuando los Reyes Magos se dirigían hacia los grandes almacenes de Madrid, guiados por la estrella de Oriente para comprar los regalos que habían pedido los más pequeños de las casas, y repartirlos en un pueblo llamado Banyoles, se vieron perdidos en el medio de la nada. Los tres hombres miraron hacia arriba y vieron a la estrella desorientada, se le había estropeado el GPS y estaban totalmente perdidos. Tuvieron la gran suerte de encontrarse con un pequeño caracol, cuyo GPS si iba bien, que les indicó el camino para ir a Banyoles. Siguieron al animalito y de repente vieron la ciudad.

Los reyes magos estuvieron trabajando toda la noche pero no tuvieron tiempo de repartir todos los regalos, por todo lo sucedido así que siguieron trabajando de día.


Cuando tocaron la diez de la mañana en la casa número 14 de la calle Sant Martirià, la última casa que les quedaba, los tres hombres tuvieron un pequeño problema, i con ello el niño al cual despertaron empezó a sacarles fotos con la cámara de su padre, y las publicó en el diario. Los Reyes Magos se enteraron de la ocurrido i no volvieron a salir nunca más de sus casas. Con todo esto, desde aquel día hasta hoy, los niño de Banyoles no han recibido nunca más un regalo de los Reyes Magos el día 6 de Enero.