L’Eloi i la Bruna eren parella des de feia uns quants anys.
Es van conèixer quan els dos tenien quinze anys en un mirador del seu poble, era de nit i l’Eloi estava de festa amb un amic quan de sobte va veure passar una noia: se la va quedar mirant i va pensar que era la persona més bonica que havia vist mai, era rossa, alta i tenia els ulls blaus.
-La noia dels meus somnis- va dir-.
L’amic de l’Eloi va quedar sorprès en veure la cara dels seu amic, era un rostre que desconeixia.
Va pensar que hi havia de parlar que no la podia deixar escapar. I així ho va fer, va agafar la flor més maca que va trobar i si va acostar.
La Bruna es va adonar que els ulls li brillaven amb una intensitat mai vista i automàticament ella també se’n va enamorar.
Van estar parlant tota la nit, estirats sota aquell meravellós arbre i mirant les estrelles
ELOI- (nerviós)- Escolta Bruna. Aquesta nit no he pogut deixar de mirar-te...
BRUNA- (va dir amb un to tímid)- Jo tampoc, al principi de la nit té vist i estava esperant que em vinguessis a dir alguna cosa.
I el noi sense pensar-s’ho dues vegades li va plantar un petó als llavis.
Han passat tres anys des d’aquell dia, però l’Eloi i la Bruna no han oblidat mai aquella nit, i menys aquell mirador.
Fins i tot cada tarda que passen junts encara s’estiren sota aquell arbre i es passen l’estona parlant de les seves coses.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada